Era dimecres quan vaig decidir convertir-me en l'Albert Serra. Erem a la platja, envoltats d'avis anglesos en pilotes, i enmig d'aquell mar de carn fláccida vaig decidir que sí, que per qué no, que em convertiria en l'Albert Serra. En aquell moment no vaig saber resseguir quin pensament concret m'havia dut al cineasta, estant com estava envoltat d'ánimes que vivien de propines, octogenaris que es cobraven les hores extres davant l'aigua amansida. Res d'aquell panorama podia fer-me pensar directament en ell o en el seu cinema, o almenys res de manera immediata. Mirant tots aquells vells pensava en Rubens i en tants anys amb l'obesitat com a paradigma de salut, pensava en la mort i en la naturalitat amb qué tota aquella jovenalla en fugia, esforÇant-se a semblar vius, fins i tot joves i lleugers, podia pensar en tot aixó, en el demá o en el després, peró no en l'Albert Serra. Per quins set sous hauria de pensar en l'Albert Serra, al mig de la platja menorquina
