LÆhumanisme, gestat pels medievals, trobà dos gran mitjans dÆexpressió: dÆuna banda, el pensament filos.fic i científic; de lÆaltra, les obres dÆart. Quan el pensament renaixentista semblà amenaçar el dogma cristià, lÆEsglésia oferí a lÆhumanisme una sortida per mitjà de lÆart. No tenim per què lamentar-nos-en, amb el benentès que lÆart mai no sÆexpressà en detriment de la ciència, tot al contrari.
Tanmateix, el moviment cultural renaixentista anà prenent una actitud cada vegada més distant enfront de lÆautoritat eclesiàstica. A Itàlia, la intel·lectualitat sÆinclinà cap a un cert paganisme, mentre que a Alemanya, més ombrívolament moral, la intel·lectualitat es rebel·là contra la jerarquia romana adherint-se a la Reforma. En tot cas, el tarannà humanista, bo i fomentant lÆinterès pel saber dels antics, envigorí la llibertat de pensament i esdevingué lÆalba de la modernitat.
