El dia de tots sants de 1938, quan va adaptar a la rádio La guerra dels mons, de H. G. Wells, Orson Welles va fer creure a milions d oients que la Terra havia estat envaïda pels marcians. El pánic va ser sensacional, tot i que, des de l emissora, es va deixar perfectament clar de manera reiterada que es tractava d un espai dramátic, amanit fins i tot amb publicitat. Sens dubte, el talent de Welles va contribuir al realisme aterridor del programa, peró, sense la capacitat narrativa i fabuladora d H. G. Wells, difícilment s hauria pogut atényer un grau tan alt d impacte. Cent anys després de la seva aparició, La guerra dels mons continua fascinant els lectors, fins i tot si els coneixements científics de l época s han distanciat extraordináriament dels nostres. L autor va ser amb tota probabilitat el més llegit pels seus contemporanis, i aixó no tan sols per la seva capacitat narradora veritablement fascinant o per l habilitat amb qué va saber combinar la ciéncia-ficció génere en el qual va despuntar especialment amb els relats d aventures, sinó també per les seves reflexions sobre la condició humana.
