La história d'un nen de nou anys que ha d'aprendre a acceptar la mort i a ocultar-la. «Diuen que sóc un nen molt sensible, peró no estic massa segur que aixó sigui bo... Els adults ho diuen somrient peró en el fons d'aquest somriure hi ha una tristor que em fa pensar que no saben res.» Qui ens parla és en Luca, un nen que un bon matí entra a l'habitació de la seva mare per despertar-la i demanar-li que li faci l'esmorzar, peró ella no contesta. Pitjor encara, ni es mou. A la tarda, quan torna de l'escola, obre la porta el cos de la mare continua allá, tapat amb unes mantes, en la mateixa posició. En Luca entén qué passa, peró sap que un nen orfe está condemnat a viure en un internat i resol la situació tan bé com sap: mentint. La primera mentida és, ja des del comenÇament, un d'aquells llibres que ens sacsegen perqué no commou amb trucs fácils, i aixó és així grácies al talent de Marina Mander, una narradora que treballa sense xarxa, sense comodins que facin més fácil la feina: en Luca no és un geni, ni és autista, ni la seva família té res d'especial. Tenim al davant la veu d'un nen normal, testimoni incómode de les complicades relacions amb els adults. El que aquestes págines amaga és una história trágica que camina a passos lleugers i profunds, un malson tendre del qual només ens alliberem en sentir el timbre de la porta amb qué es tanca aquesta espléndida novel·la.
