Carles Camps Mundó (Cervelló, Baix Llobregat,1948)
Quÿ en queda, de la paraula que vol conjurar la mort? Només la insuficiÿncia del poema? LÂÆautor es fa aquesta pregunta de la mÃá dÂÆaquell Stéphane Mallarmé incapaú de trobar la dicció necessÃária per dir la pÿrdua del seu petit fill Anatole. Una temptativa finalment abandonada. Perquÿ, quÿ en queda, de la paraula en aquesta lluita? «Cap s¡mbol basta, cap imatge». Només fragments dÂÆuna suma impossible: esberles, vestigis, sintaxi descomposta com a memòria... Des de sempre, el poeta vol atrapar el temps amb el llenguatge. Però lÂÆempenta pròpia de la vida viva lÂÆobliga a la iconoclÃástia. Per això al llarg del poemari que el lector té a les mans ressona la pregunta de si és possible viure sense pretendre instaurar amb la paraula allò que estÃá destinat a ser tan sols «la runa de la veu»: viure únicament com a fugacitat, en la dialÿctica presÿncia/absÿncia que ens acosta cada cop més a la llum crepuscular. «Hi ha temps que resplandeixen tÿrbols».
