Els relats d'aquest llibre tenen extensions i arguments diversos, centrats majoritáriament a Balaguer entre els anys 50 i 70, a cavall de la realitat i la fantasia, del record i el somni. I ho fa d'una manera amena, senzilla, familiar, perqué parla de si mateix i parla de tots, aconsegueix aquell nivell en qué la particularitat es fa interessant a la totalitat, perqué no parla només d'un individu, parla de l'individu, de l'ésser, solitari, social, terriblement tendre, atrapat en l'edat irrepetible, inaturable, de la infantesa, que repensa la infantesa des de la llunyania inabastable, des de la impossibilitat de reviure-la, amb la gosadia de qui crea i tira al dret a través de la memória. Parla de Balaguer i parla del món. I ens acosta a aquelles escenes entranyables en qué els protagonistes són nens, simples, ximples, bufanúvols, en un món no gens innocent (de vegades tanmateix cálid), on el somni estalvia de topar de barres i de dents contra els límits de les coses.
