Tu i jo, i tots els altres, ¿som gaire més que temps ¿Som gran cosa més que temps i consciència del temps que som El que vivim a linici dels dies és el xàfec que mulla la terra: aroma i promesa. Ens abrusem, més tard, en la brasa voluptuosa de lestiu. A tu i a mi, i a tots els altres, ens arriba lenta, la tardor. Llavors, pertot, una llum groguissa de fulles cansades. Un paisatge efímer. Ara el temps sens fa memòria, vertigen de la memòria: enyorança de les hores felices, remordiment per les culpes que loblit no pot oblidar. Les tardes sescurcen. Tu i jo, i tots els altres, som temps que sescurça. Som condició del temps: com laigua que lalmosta no pot retenir, així ens escolem, a poc a poc. Una por que en lesperança no troba consol que consoli.
