És de nit, l'orfenat està immers en el son. Totes les noies dormen, llevat d'una. Es diu Cecilia i té setze anys. De dia toca el violí a l'església. De nit se sent perduda en la foscor de la soledat i s'alça i s'esmuny de puntetes al seu amagatall: escriu a la persona més íntima i més llunyana, la mare que l'ha abandonada. Per a ella, la música és una activitat com una altra, una repetició opaca d'un seguit de notes. Des del balcó de l'església on les noies toquen suspeses, pensa: «No estic gens segura que la música s'alci, que s'elevi. Crec que la música cau. Nosaltres l'aboquem damunt els caps de qui ens ve a sentir». I així passa la vida a l'Ospedale de la Pietà de Venècia, on les joves .rfenes descobreixen les infinites possibilitats de l'art malgrat viure recloses. Per. un dia les coses comencen a canviar, primer imperceptiblement, després amb una força cada vegada més incontrolable, quan arriba un nou compositor i professor de violí. Un sacerdot jove amb el nas gros i els cabells hirsuts de color d'aram. Es diu Antonio Vivaldi. Gràcies a la relació conflictiva amb la seva música, la Cecilia trobarà el seu camí a la vida i serà capaç d'un gest inesperat d'autonomia i d'insubordinació.
