Si en el món que ens envolta la paraula té encara alguna mena de poder, el lector de Terra campa es veu exposat, des dels primers versos, a una tensió lírica que li fará recordar els mots de Gemma Casamajó durant molt de temps; els hi fará recordar i fará que, sense poder-se'n estar, hi retorni sovint, com si un magnetisme extern, amagat entre aquests mots eixuts, durs, savis, li mostrés, talment un miratge tan preciós com impossible, la brillantor dels diamants que, mig ocults, es barregen amb el fang i el pedruscall de la mina. Penso en la imatge de la duríssima explotació a cel obert, perqué els poemes de Gemma Casamajó no fan concessions de cap mena i tenen sempre una mena de duresa i tibantor terral, són despullats, amb arestes tallants, i cerquen la felicitat del moment -o de tota una vida- encastada al fons de la severitat aspra del destí.
