MitjanÇant les cartes que Eugénia envia a Martí, la paraula ferma i precisa de Miquel Angel Vidal recrea, amb una gran habilitat estilística, una veu femenina que evoluciona amb el pas del temps i de les experiéncies a l estela d un miratge. Una sospita va prenent forma a mesura que avanÇa la novel·la: hi ha algun secret que enteranyina la vida de Martí, que endega l espai per a la mentida. Entre l amor més absorbent i el desencís més eixut, ressona la remor trencadissa d un batec, d una palpitació insistent, freda, implacable. «Em vaig quedar a la cambra ajaguda, despullada, sense moure m. (...) I de sobte, la fosca comenÇá a bategar. Primer com la remor d un tren que avanÇa de molt lluny. Després amb un batec fluix i precís com el pols d'un rellotge. I a cada cop es feia més fort, més obstinat, més soberg.»
