L'obra ressegueix la història dels aprofitaments dels recursos forestals dels Ports, i de les institucions responsables de la seva cura entre el 1712 i el 1875. Al llarg d'aquest període s'hi esdevenen transformacions importants que dissolen el sistema tradicional de gestió i domini dels boscos, propi del període medieval i de l'alta Edat Moderna. Els canvis s'articulen en dues etapes. Primer s'entra en una situació inèdita a partir de la postguerra de Successió on els Ports centren l'atenció de l'Armada espanyola, com a font de recursos estratègics (fusta i brea i quitrà, especialment) amb els que abastir la creixent flota de guerra per mantenir l'imperi colonial. Aquesta explotació ordenada però sostinguda en el temps es manté fins la Guerra del Francès, que va deixar els Ports en un buit de poder i en un estat de sobreexplotació, que empitjoraria durant les següents dècades. Finalment, sorgí els enginyers forestals, qui, juntament amb la voluntat de les comunitats per mantenir els seus comunals, evitaran que els Ports fossin objectes d'una total privatització, sent els espais salvaguardats el germen dels boscos públics que avui ens son reconeixibles.
